Jordi Rodriguez Maynou

Ahir vam tornar d’un fantàstic viatge: 15 dies a Cuba. Tota  una experiència que cal viure.

Algunes expressions que vull que quedin:

• Quasi cada dia menjàvem: “Carne de ceddo”
• La salutació tìpica cubana: “¿Como estàs mi amor?” “Aiii mi amor”
• “Que tal más cual”
• De verdad = “de vedad”
• “Tienes más candela…”
• “Nuestras casas necesitan un poco de maquillaje”
  

La veritat és que no hi ha misèria, ningú es mor de gana a Cuba (tenen la seva “cesta” bàsica d’aliments), ara bé, està clar que no tenen massa/gaire/gens privilegis ni possibilitats:

• Tenen el famós peso cubano, la seva moneda oficial, però la que realment val és el peso convertible (això de la moneda és bastant de pel·lícula)
• Cuba no és per a res, un país barat pel turista, ni per els propis cubans. Els preus són els mateixos que a Espanya en moltes coses.
• L’”acaparamiento” i “usofructo personal” no està permès
• Un sou mitjà equival a 30 o 40 euros al mes
• L’educació i la sanitat són totalment gratuïts
• Els carrers de Cuba són un autèntic museu de cotxes clàssics;  és impressionant (ells diuen, “los mejores mecànicos del mundo són los cubanos”)
  
• Sens dubte l’embargament americà no hi ajuda, però és una arma de doble fil, ja que… que passarà quan no n’hi hagi? Qui serà el dolent de la pel·licula?
• Hi ha cues per a comprar aliments bàsics com ous, carn de vedella i ara després dels huracans Gustav i Ike no és fàcil trobar ni fruita ni verdura fresca. A més a més de les destrosses en els edificis, infraestructures…

Algunes formes curioses de transport a Cuba són:

• Bicitaxi
• Cocotaxi
• Taxi rutero
• Cotxe de cavalls
• Camions convertits en busos
• Guaua o omnibus
• I els habituals per nosaltres: cotxe, bicicleta, moto, tren
  

Una cosa que ens va agobiar una mica (d’acord, una mica força…) es que et demanen propina per tot: per anar al labavo, per la música ambiental als restaurants, simplement pel fet de ser turista ja esperaven que donessim propina o diners…, les formules per demanar diners eren diverses i sempre començaven dissimulant per acabar demanant diners, sabó, roba…: “que si tenen un fill que feia els anys aquell dia i volia que li compressim un gelat” que si el nen necessitava bolquers… que si els donàvem un ero que feien col·lecció… Però ells s’excusen dient que estan molt necessitats i que tot és culpa del “bloqueo yanqui”.

I una pregunta que es fa tothom… tant els cubans com la resta… i com està en Fidel? Qui lo sa…